Igual que altres genis creatius de talla mundial com poden ser Mozart, Leonardo da Vinci o Picasso, l’obra d’Antoni Gaudí mostra una evolució al llarg de la seva trajectòria professional. La incorporació de noves tècniques constructives, innovacions estructurals o diferents sensibilitats en els elements decoratius permet establir diverses etapes en l’obra d’Antoni Gaudí. Vegem cadascuna d’elles i alguns dels seus edificis més representatius.
Reserva la teva visita guiada sense cues
Evolució de l’estil de Gaudí
- Primeres obres
- Etapa orientalista
- Període neogòtic
- Etapa naturalista
- Etapa final: culminació del seu estil
Si bé l’estil de Gaudí s’associa de forma lògica al modernisme, la seva obra traspassa el corsé d’una corrent determinada i el desborda en múltiples facetes. Gaudí és únic per ser un arquitecte diferenciador, de solucions revolucionàries, gran atenció al detall i creativitat.
Delimitar les diferents etapes o fases estilístiques de la seva obra és una tasca complicada, ja que no hi ha salts abruptes ni ruptures explícites en la seva cronologia professional o biografia. Més aviat s’observa un procés iteratiu en el qual s’incorporen paulatinament nous elements mentre altres solucions arquitectòniques o decoratives van minvant fins a gairebé desaparèixer.
Primeres obres
L’estil de les primeres obres de Gaudí no està molt definit, ja que en els primers encàrrecs assumeix un rol més secundari, donant suport al treball d’un arquitecte principal i encarregant-se de tasques menors.
Etapa orientalista
És la primera etapa reconeixible en què Gaudí comença a mostrar les seves armes creatives. En ella destaquen les influències de tall oriental inspirades en la natura.
Les formes orgàniques i l’emulació de les seves estructures o colors és quelcom que a la llarga seria un dels segells distintius de Gaudí.
Bons exemples d’aquesta etapa els podem observar en detalls com la sala de fumadors de la Casa Vicens, amb un clar aire mozàrab, o la fabulosa reixa que tanca la finca dels Pavellons de la Finca Güell a Barcelona.
Obres de referència.
- Casa Vicens (1883-1888), Barcelona
- El Capricho (1883-1885), Comillas, Cantàbria
- Pavellons de la Finca Güell (1884-1887), Barcelona
- Palau Güell (1886-1890), Barcelona
Període neogòtic
L’etapa neogòtica d’Antoni Gaudí s’explica per la seva admiració i reinterpretació de l’estil gòtic medieval. Gaudí, profundament arrelat en la seva fe catòlica i apassionat per la història, va trobar inspiració en l’arquitectura gòtica dels segles XIII al XV. La catedral de Santa Maria del Mar a Barcelona i la catedral de Burgos a Espanya en són exemples que van marcar la seva imaginació.
Obres de referència.
- Col·legi de les Teresianes (1888-1890), Barcelona
- Palau Episcopal d’Astorga (1887-1893), Astorga, Lleó
- Casa Botines de Lleó (1891-1893), Lleó
- Cellers Güell (1895), Sitges, Barcelona
- Torre Bellesguard (1900-1909), Barcelona
Etapa naturalista
L’etapa naturalista d’Antoni Gaudí, que es va desenvolupar a finals del segle XIX i principis del XX, va marcar una transició en la seva obra cap a formes més orgàniques i integrades amb la natura. Aquesta fase es manifesta en diverses de les seves obres més emblemàtiques, cadascuna reflexant el compromís de Gaudí amb l’estètica naturalista i la funcionalitat.
D’aquesta etapa són algunes de les obres aclamades mundialment com La Pedrera, la Casa Batlló o el famós Park Güell per ser testimoni vivent del naturalisme gaudinià. Des del famós drac “El Drac” fins als bancs ondulants, les estructures imiten les formes i textures trobades a la natura. La utilització del trencadís, fragments ceràmics acolorits, accentua la sensació d’un jardí orgànic de gran bellesa.
Obres de referència.
- Casa Calvet (1898-1900), Barcelona
- Porta de la Finca Miralles (1901-1902), Barcelona
- Park Güell (1900-1914), Barcelona
- Casa Batlló (1904-1906), Barcelona
- Casa Milà (1906-1912), Barcelona
- Cripta de la Colònia Güell (1890-1917), Santa Coloma de Cervelló, Barcelona
Etapa final de Gaudí: culminació del seu estil
L’última etapa creativa de Gaudí està íntimament lligada a la Sagrada Família. A ella es va dedicar amb esforç fins al final precipitat de la seva trajectòria vital i professional.
La feina en el temple va ocupar completament les seves energies en el moment de lluïda maduresa de l’arquitecte. En el que podríem denominar el projecte de la seva vida, Gaudí incorpora tot el que va aprendre i experimentar al llarg de la seva carrera per aplicar-ho a la Sagrada Família, especialment en la Façana del Naixement.
La Sagrada Família personifica l’estil arquitectònic únic i revolucionari de l’arquitecte. L’estructura, que combina elements gòtics i modernistes, desafia les convencions arquitectòniques establertes. La Façana del Naixement, en particular, presenta una profusió d’escultures detallades que representen escenes bíbliques i figures religioses en un estil més proper al gòtic, mentre que les torres esveltes i la verticalitat del disseny reflecteixen la influència gòtica. A mesura que la mirada s’eleva, les formes es tornen més orgàniques, amb columnes que s’assemblen a troncs d’arbres i detalls que imiten elements naturals.